03 de juliol 2008

(449) Manifest contra el cinisme dels botxins

De Toni Cucarella aquest manifest

A la vista de la pobra resposta que ha obtingut entre la nostra classe política i intel·lectual el Manifiesto por la Lengua Común i la declaració de l'Académie française, he fet un manifest propi amb una argumentació prèvia. Si trobeu que val la pena, el passeu.
ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”

Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.

Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale».

Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la “grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d’un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, “conquistadors”, ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de l’espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.

En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l’obligatorietat constitucional del francès i l’espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d’una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s’empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.
Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades “llengües regionals” són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d’aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l’espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L’asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.

Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s’apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l’espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s’ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella “instrucción secreta” als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d’aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el “problema catalán”. I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.


MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.
Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.
No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.
Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.
Països Catalans, 29 de juny de 2008

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Ets de manicomi.

El tan manit victimisme nazi-onaliste. Mentre nosaltres parlem de conviure, compartir i respetar, tu li pegues la volta i dius que volem liquidar el catalá. Vius (viviu) fora de la reialitat. Eres pitjor que Goebbels, un bon alumne seu.

Si per tu fora, el castellá desapareixeria. Més encara, es el teu objectiu i en eixa direcció treballes, criminal.

Only the good die young.

Anònim ha dit...

no tens ni ideia, esteu malats tots els del manifest, compartir amb losantos es pura vergonya, a pastar.

Un català que se sent espanyol ha dit...

Tu vols ser un ignorant que solament parli la seva llengua i res més? (va, estic segur que ja ho ets), perque jo no. Jo vull parlar la meva llengua, el català, però també vull parlar una de les llengues més parlades al món sencer: el castellà. Jo crec que quantes més llengues sap una persona, més rica és, i allò a Catalunya ho tenim; per què treure'l, solament per rucades romanticistes de gent que anyora l'Edat Mitjana?
Deixeu el victimisme idiota que no ens porta a res de bo, i admitiu d'una vegada que "lluiteu" a Espanya perque si reclamessiu la Catalunya francesa us aniria molt però molt malament. Admitiu que si avui dia dieu totes les rucades que dieu cap a Espanya és perque teniu LLIBERTATS per fer-ho. Estic segur que tu a l'època de Franco series més fal·langista que el mateix Franco, perque no tens ous, ni tu ni la parva de ¿gent? que tens al darrere.

jfo ha dit...

Ese es exactamente el punto.Estos señores ultranacionalistas catalanes no se dan cuenta(o si )de que son el espejo exacto de los ultranacionalistas españoles y que lo que propugnan esta mucho más cerca de la Edad Media que de una sociedad civilizada,moderna y progresista.Una sociedad que se ocupe principalmente de las personas,pero eso ellos no lo distinguen.O eres catalán o no eres.¡Vaya tropa!.Y luego dicen del PP...

Anònim ha dit...

Viven en el pasado, en la incultra, en la pobreza intelectual: son nazi-onalistas.

Es triste ver tanta pobreza cultural en el siglo XXI. Es la dictadura de los que viven encerrados en sí mismos, en su mundo "nacional" de ensueño. La educación que les han dado les ha arruinado la vida. Tarea de todos los catalanes (y del gobierno, aunque ZP no está por la labor) es tratar de que no siga pasando con los jóvenes.

Mi más sincera condolencia, buenos catalanes.

UN abrazo

Anònim ha dit...

Nazis, teniu molta gent que assassinar a Catalunya: un 62% del ciutadans es senten representats per la selecció espanyola, i un 85% estava a favor seu en l'Eurocopa. Mireu l'enquesta.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=524527&idseccio_PK=1011

Vos faltará temps per a matar-nos a tots.

Anònim ha dit...

Montserrat Caballé es ent espanyola. ¡Olé! A aquesta la tindreu que matar també, per no sentirse catalana extrema:

http://www.libertaddigital.com/noticias/kw/caballe/castellano/catalan/inmersion/manifiesto/kw/noticia_1276334213.html

Anònim ha dit...

Desde hace algunos años hay crecientes razones para
preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la
lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de
todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una
desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza
envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el
chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se
refiere a su papel como lengua principal de comunicación
democrática en este país, así como de los derechos educativos y
cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con
todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión
y comunicación.
Como punto de partida, establezcamos una serie de
premisas:

1) Todas las lenguas oficiales en el Estado son
igualmente españolas y merecedoras de protección
institucional como patrimonio compartido, pero sólo
una de ellas es común a todos, oficial en todo el
territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el
castellano- goza del deber constitucional de ser
conocida y de la presunción consecuente de que
todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre
las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica
injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay
diversas realidades culturales pero sólo una de
ellas es universalmente oficial en nuestro Estado
democrático. Y contar con una lengua política
común es una enorme riqueza para la democracia,
aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo
histórico en todo el país y de tanta vigencia en el
mundo entero como el castellano.


2) Son los ciudadanos quienes tienen derechos
lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las
lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan
cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen
derecho a recibir educación y ser atendidos por la
administración en ella, pero las lenguas no tienen
el derecho de conseguir coactivamente hablantes
ni a imponerse como prioritarias en educación, vehículo exclusivo ni primordial de educación o de
relaciones con la administración pública. Conviene
recordar que este tipo de imposiciones abusivas
daña especialmente las posibilidades laborales o
sociales de los más desfavorecidos, recortando sus
alternativas y su movilidad.

4) Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la
Constitución establece que “las distintas
modalidades lingüísticas de España son un
patrimonio cultural que será objeto de especial
respeto y protección”. Nada cabe objetar a esta
disposición tan generosa como justa, proclamada
para acabar con las prohibiciones y restricciones
que padecían esas lenguas. Cumplido
sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude
constitucional y una auténtica felonía utilizar tal
artículo para justificar la discriminación,
marginación o minusvaloración de los ciudadanos
monolingües en castellano en alguna de las formas
antes indicadas.
Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del
Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que
en su caso puede exigir una modificación constitucional y de
algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los
siguientes puntos:


1) La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.

2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen
derecho a ser educados en lengua castellana, sea
cual fuere su lengua materna. Las lenguas co-
oficiales autonómicas deben figurar en los planes
de estudio de sus respectivas comunidades en
diversos grados de oferta, pero nunca como lengua
vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre
debe quedar garantizado a todos los alumnos el
conocimiento final de la lengua común.

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano
español tiene derecho a ser atendido
institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo
cual implica que en los centros oficiales habrá
siempre personal capacitado para ello, no que todo
funcionario deba tener tal capacitación. En locales
y negocios públicos no oficiales, la relación con la
clientela en una o ambas lenguas será discrecional.


4) La rotulación de los edificios oficiales y de las vías
públicas, las comunicaciones administrativas, la
información a la ciudadanía, etc…en dichas
comunidades (o en sus zonas calificadas de
bilingües) es recomendable que sean bilingües
pero en todo caso nunca podrán expresarse
únicamente en la lengua autonómica.

5) Los representantes políticos, tanto de la
administración central como de las autonómicas,
utilizarán habitualmente en sus funciones
institucionales de alcance estatal la lengua
castellana lo mismo dentro de España que en el
extranjero, salvo en determinadas ocasiones
características. En los parlamentos autonómicos
bilingües podrán emplear indistintamente, como es
natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Firmas (orden alfabético): Mario Vargas Llosa, José Antonio
de la Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella,
Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen
Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, Jose Luis Pardo, Alvaro
Pombo, Ramón Rodríguez, Jose Mª Ruiz Soroa, Fernando
Savater etc etc etc..............................

Anònim ha dit...

La Caballé, española de pura cepa.

La soprano Montserrat Caballé se define a sí misma como «española de pura cepa», dice que el español es «la lengua de España» --aunque hay otras y es «ideal» ser bilingüe-, y lamenta que el «horizonte» de algunos políticos sea «tan limitado». Fue investida esta semana como doctora Honoris Causa por la Universidad Internacional Menéndez Pelayo (UIMP), un «honor» que, según afirma, «cuando eres español te llega al alma», y ha aprovechado esa ocasión para llamar al entendimiento y a la búsqueda de un futuro compartido, porque de otra forma no hay futuro para nadie.

Algunas de esas convicciones le sirvieron para tejer su discurso en el acto académico de la UIMP y las recordó ayer en una entrevista en RNE, en la que también reflexionó sobre el papel de los políticos y habló de sus próximos proyectos.

«Yo siempre lo he dicho. Pese a quien pese, yo soy española de pura cepa», recalcó la soprano en la entrevista. Y es por eso que se siente especialmente emocionada por la distinción de la UIMP, porque representa a Cantabria -una región que le trae muchos recuerdos-, pero «sobre todo, representa a España».

Esos sentimientos por España se los inculcaron desde pequeña sus padres, una valenciana y un catalán. «Siempre nos decían a mi hermano y a mí: no os olvidéis nunca que España es una nación a la que todos pertenecemos y hay muchas lenguas, pero la lengua de España es la española y, si además tenéis alguna otra, es ideal ser bilingüe. Y tenían razón», explicó Caballé.

El español y la música

Junto al español la soprano se expresa también en el lenguaje de la música, un lenguaje que une. Y precisamente unidad y entendimiento es lo que propone para el mundo y, por ello, le da «pena» escuchar a algunos políticos y ver que su «horizonte» es «tan limitado». No obstante, señaló que a medida que adelanta la tecnología, «no una gran mayoría, desgraciadamente; pero una mayoría ya importante, va abriendo ventanas, va abriendo puertas a otras formas de convivir, de dialogar, de entenderse, sobre todo a otras formas de respetar».

Se trata, a su juicio, de respetar «no ya la política, sino el pensamiento humano», que es «libre». «La persona que explica su libertad no es tu enemigo, sólo te explica lo que siente y tú le tienes que escuchar y tienes que explicarle tu libertad. Y esas dos libertades tienen que poder entenderse y poder convivir», subrayó.

Lo que defiende la soprano es un futuro compartido, porque sino no habrá futuro para nadie. «No lo he inventado yo. Lo han dicho muchos otros», añadió.

http://www.eldiariomontanes.es/20080707/sociedad/protagonistas/caballe-espanola-pura-cepa-20080707.html

Joan (València) ha dit...

Doncs jo estic una mica perplex veient els comentaris, la veritat. No conec gaire al senyor Puig (al País Valencià en molts indrets hi ha una censura sistemàtica de la TV3 i, d'altra banda, tampoc no solc interessar-me per qüestions polítiques), i el nacionalisme de cap mena no em resulta simpàtic en termes generals, però després de llegir el "manifiesto", no puc estar més d'acord amb en Puig.
El nacionalisme és una ideologia que no encaixa ni és operativa en el complex món contemporani i sembla que la gent no se n'adona. Els catalans, els valencians, els bascos, els gallecs sempre hem viscut la dualitat que molts espanyols desconeixen i sense la qual mai no podran conviure en el present en condicions de normalitat amb nosaltres.
El problema és de tots els nacionalistes, és clar, però els més desorientats són els espanyols, i són els que més mal poden fer. Mireu els balcans, mireu Kosovo i veureu un nacionalisme dominant com el serbi que va embogir i ho va fer tot pols.