A la vista de la pobra resposta que ha obtingut entre la nostra classe política i intel·lectual el
Manifiesto por la Lengua Común i l
a declaració de l'Académie française, he fet un manifest propi amb una argumentació prèvia. Si trobeu que val la pena, el passeu.
ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”
Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’Académie française contrària al reconeixement legal del català dins la Constitució francesa i el Manifiesto por una Lengua Común impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.
Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesionador de les respectives nacionalitats, “forjador” en la declaració de l’Académie: «Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France.» Més i tot, afirma que el reconeixement d’una mínima presència legal del català solsirà la identitat nacional francesa: «…les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale».
Acadèmics francesos i intel·lectuals espanyols comparteixen frisança comuna que prové de concepcions nacionals també similars. És el concepte superb i uniformador de la “grandeur” per a la nació francesa i de l’“imperio” per a la nació espanyola. Concepcions nacionals clarament tancades, excloents i obligatòries, de rància herència colonialista, atès que estan fonamentades en la imposició d’una part –la metròpoli dominant– sobre les altres –les colònies dominades–. Dit a la manera del Decret de Nova Planta, imposen el seu concepte nacional «por el justo derecho de conquista». Terminologia d’un referent històric que tot sovint nosaltres oblidem, però que ells, fidels als seus instints totalitaris, “conquistadors”, ni obliden ni abandonen. Bé ho remarquen els intel·lectuals del Manifiesto que «no se trata de una desazón meramente cultural […] sino de una inquietud estrictamente política». Com ells mateixos reconeixen, no està en perill l’existència de l’espanyol, sinó la seua condició de llengua de rang políticament superior en els territoris que foren conquerits i reconquerits per la força de les armes.
En tots dos casos, fan servir el maniqueu argument que només a través de l’obligatorietat constitucional del francès i l’espanyol és possible la conviència democràtica, i que la imposició d’una llengua única en tots els àmbits de la vida social i política de les respectives nacions és garantia de drets democràtics. És una argumentació tan fal·laç com maliciosa, i tan mesquina que provoca repugnància, per ser tan vulgar la manipulació en què s’empara: «…en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia» «…lengua principal de comunicación democrática en este país»… Goebbels se sentiria ben orgullós i desvanit de comptar com a deixebles aquests Azúa, Savater, Pombo i companyia, malentranyats manipuladors de la realitat amb ominoses finalitats polítiques.
Però encara provoca més repugnància el cinisme infame que traspuen totes dues declaracions. Sona a burlesca quan afirmen reconèixer que les anomenades “llengües regionals” són un patrimoni «merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido» «Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute?» Però tot seguit, amb mà de ferro, marquen els límits d’aquest reconeixement, per a sentenciar-les com a llengües de categoria inferior, útils solament per al folclore i la reclosa vida en família. Li neguen, doncs, el dret, diguem-ho així, de la igualdat de drets. El dret superior, que per a l’espanyol i el francès emanana de les respectives i sagrades constitucions, «droit des droits», és vulgar imposició del dret de conquesta. Els intel·lectuals del Manifiesto en diuen «asimetría entre las lenguas españolas oficiales». Invent lingüístic que vindria a ser com aqueixa coneguda burlesca que es fa servir per a justificar els privilegis injustos, i que diu que en democràcia tots són iguals, però alguns són més iguals que altres. L’asimetria que ells diuen és un eufemisme, és clar: cal entendre-hi superioritat lingüística, diferenciació política entre llengües de primera i llengües de segona, entre llengua superior de la metròpoli i llengua inferior de la colònia: «La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles» «Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva.» «…las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica» «LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características». En cap país del món, ningú no vol ser ciutadà de segona categoria, ningú no vol parlar la llengua dels vençuts; és preferible fer servir la llengua que té els drets superiors, la llengua de la metròpoli, la llengua dels vencedors. No han inventat res de nou. És la vella història sempre.
Diuen els intel·lectuals espanyols del Manifiesto que «las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano» Si s’apliquen aquesta llei seua hauran de desdir-se del seu Manifiesto, perquè del contrari cauen en una flagrant contradicció. No debabes han volgut oblidar, perquè no convé a la seua persistent mentida, que la presència de l’espanyol i del francès als Països Catalans en detriment del català propi i secular s’ha aconseguit a través de la continuada coacció, com ara aquella “instrucción secreta” als corregidors borbònics «...pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...» i tants altres exemples: «¡Soyez propes, parlez française!» «¡Hable usted en cristiano!» «Hable bien. Sea patriota, no sea bárbaro. Es de cumplido caballero, que usted hable nuestro idioma oficial, o sea el castellano. Es ser patriota. Viva España y la disciplina y nuestro idioma cervantino. ¡¡Arriba España!!» Caldrà recordar encara als eminents intel·lectuals espanyols de quin femer acostat en el temps provenen els arguments del seu Manifiesto, com ara aquests del cèlebre Luis de Galinsoga: «Todos los españoles debemos hacer estas tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que hablando, naturalmente, en el idioma nacional ha impuesto la Victoria». Són també hereus ideològics d’aquell altre personatge, republicà espanyol exiliat, Salvador de Madariaga, que va trobar positiva la victòria franquista si resolia el “problema catalán”. I ja sabem com resolia els problemes el criminal règim franquista. Aquests intel·lectuals del Manifiesto, també aplaudiran una dictadura qualsevol si fa el que ells, tan delicadament democràtics, anhelen: exterminar-nos.
MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS
Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l’Académie no poden suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.
El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels detestables drets de conquesta.
És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.
Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.
I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.
Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.
No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.
Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.
Països Catalans, 29 de juny de 2008
Quatre arreplegats vinguts de la resta de l’Estat són insuficients per omplir la Plaça de Sant Jaume
